Dels herois d'un temps futur

Carlos Ribas Aguilar

06/05/2021 

Després de totes les obres llegides, després d'hores i hores invertides en les classes a la facultat, en aquell edifici decadent, ple de vanitat i estupidesa a parts iguals, he d'admetre que no he estat capaç de trobar veritat més encertada que la negació de tota veritat absoluta enunciada per Nietzsche —no és una bella paradoxa aquesta que se'ns planta ben al davant dels ulls?—. 

Havent-hi passat per molts d'autors, moltes tradicions, per moltes èpoques, per molts humors, no puc concloure sinó que la història de la filosofia no és res més que la història de la interpretació del món per part de l'home. Ortega, un home que fou un gran savi, i del que avui no resta més que la cendra que vola pel vent que aixeca l'oblit del passat, afirmava que cada generació d'homes té accés a una part de la veritat. Ingenu presoner del paradigma de la Modernitat i de la metafísica tradicional! No puc pensar en res més insensat que en una afirmació tal com la de la veritat absoluta, com la de l'objectivitat o la de la universalitat! 

Quin sentit té aquesta veritat absoluta, sinó com una mera espècie d'hegemonia gramsciana generalitzada? Per quina raó l'home hauria de poder tenir un accés privilegiat a aquesta veritat absoluta? És, per ventura, la raó, tan alabada i vanagloriada pels humanistes i filòsofs de la Modernitat? La mateixa raó que, com bé assenyalaren Adorno i Horkheimer, ens portà a Auschwitz i a la quasi total aniquilació de la humanitat? Benvolguts, si és aquesta la vostra veritat, aturin el tren que deixo el trajecte en marxa, i m'endinso en el bosc salvatge per iniciar el meu propi camí envers la follia. 

No és la reivindicació de la diferència, de la identitat, de lo múltiple, de lo inessencial, un desafiament a aquestes veritats absolutes més ben arrelades? L'humà ha mort, i amb ell qualsevol petit paregut amb quelcom així com la veritat o la raó en un sentit abstracte. Per molts intents que diverses escoles filosòfiques —existeix encara avui en dia tal cosa?—, amb la seva tendència a la rigorositat en l'anàlisi, a la suposada neutralitat i objectivitat, són poc més que un —fals— intent de protegir i mantenir els prejudicis racionalistes en què s'assegué la filosofia moderna. Una filosofia certament lloable en el seu moment, però definitivament destinada a morir. I no és xocant que aquells que encara porten la raó per bandera, hagin hagut de veure's forçats a moure's més per la pura fe que no per la raó —i, com menciona Unamuno, què seria de la vida sense fe—? 

Restar sota el paraigua d'aquests prejudicis resulta força reconfortant. Quin suplici haver de veure'ns en la situació de desemparament que ens condueix la filosofia de Nietzsche! Gegantina responsabilitat que se'ns presenta! La societat, després de la destrucció que provocaren les dues grans guerres, va tenir l'oportunitat de crear-se de nou a si mateixa. En comptes d'això, en comptes d'assumir el repte que suposa el fet de construir de nou quelcom mai vist anteriorment, decidí, ben pel contrari, reconstruir-se, decidí furgar en la terra cremada en recerca de quelcom que pogués salvar, quelcom a què aferrar-se, substituint els vells ídols i ideologies pels il·lusoris deus de l'economia, per la pura fe en el mercat, un mercat que es pressuposa racionalment construït i conduït. I, així, ens deixàrem enganyar de nou, i com a babaus caiguérem en l'encanteri i la seducció de qui té algú que ens dirigeix, de tenir quelcom per sobre que ens permet evadir-nos de la responsabilitat que suposa assumir la mateixa situació a la qual el nihilisme ens enfronta! 

Avui, de nou, aquests valors, antigues veritats absolutes i immutables, s'hi troben de nou posats en dubte, assenyalats com a vertaderes mentides. Evidentment, el sòl del camí que no ens atrevim a travessar és ben dificultós de caminar, si un no porta les sabates pertinents. El que ens cal no és reconstruir. No hem de voler pas canviar el món que ja tenim. El que hem de voler precisament, i és la més gran raó per la qual hem de veure'ns com a herois d'una batalla encara per lluitar, és construir, construir des del no-res. 

El món que coneixem està en decadència, i a poc a poc es precipita cap a l'abisme. El món en què vivim, i els valors que el sustenten, se'ns presenten a la nostra mirada com un vell moribund al llit d'un hospital que espera l'arribada del seu darrer alè. No és casualitat que el sistema capitalista hagi d'estar constantment refent-se a si mateix. Allarga, el major temps possible, un final totalment inevitable. En aquest sentit, Byung-Chul Han s'equivoca quan atribueix les transformacions del capitalisme a la seva "permanencialitat". Certament, tal com jo ho veig, el que ens revelen aquests canvis és precisament el fidel reflex de l'artista que ha de renovar-se per no caure en l'oblit, és a dir, per no morir com a artista. 

La situació que aquí plantegem, la construcció d'un nou món, l'ensorrament definitiu de què ens ferma a aquest "Ancien Régime", no serà pas fàcil i, ben per segur, serà força aterridora. Mai l'ésser humà havia topat amb un enemic similar. Les barbàries del s. XX, hi trobaven un objectiu extern, aliè, que restava identificat com a enemic, i que ens permetia definir-nos a nosaltres mateixos a partir del seu reconeixement com a contrari. En el que jo aquí presento, l'enemic no és sinó nosaltres mateixos, el mateix fonament sobre el qual nosaltres ens hem construït, tot allò que sovint identifiquem com "lo més humà", allò que ens permet definir-nos com a subjectes i com a societat, allò que un dia se'ns presentà com la vertadera realitat, com la veritat absoluta. 

Hem, doncs, de matar al subjecte per a poder néixer com a quelcom nou, quelcom mai vist anteriorment, quelcom inimaginable —inimaginable precisament perquè hem de deixar endarrere allò que construeix la nostra imaginació, el nostre propi pensament—. No pot quedar ni rastre d'allò que algun dia hem estat! Hem de ser els autors del nostre propi suïcidi, els piròmans del gran incendi de la civilització de la Modernitat tardana del s. XXI. 

Esglaiador serà el canvi i el camí, però, no són precisament els herois els qui emprenen els camins que semblen no tenir un final, els qui decideixen crear per ells mateixos en comptes de seguir el que diuen els altres?