Quina necessitat hi ha?

Carlos Ribas Aguilar 
20/05/21 
 
22:52 h. És un dimecres vespre. El fum d'una cigarreta inunda l'ambient de la meva habitació. Solitària. Silenciosa. Sento un parell de passes que aturen de sobte al pis de dalt. Un ca lladra. Fa temps que no escric. Quina necessitat hi ha? Necessitat. Aquesta és la gran qüestió. Quina necessitat hi ha en escriure? "Per què ho fas?", em demano. Potser cal una necessitat, una finalitat per pensar? No és, per ventura, un petit crit que quedarà oblidat, travessat de pam a pam per l'efimeritat i la rapidesa que es mou el nostre temps? 
    Ja ve de llarg el fet de preguntar-se perquè existeix gent que es dedica a fer filosofia. "Per a què serveix la filosofia?". Probablement la pregunta que més vegades he sentit. Probablement, molt probablement, la pregunta més fàcil i més difícil de respondre. La pregunta amb la resposta més fàcilment i, alhora, més difícilment comprensible de tots. Bé, la filosofia és inútil. 
    Segurament aquesta resposta sobtarà a molts. D'altres, segurament, riuran d'una manera burlesca, perquè ja havien deixat caure la resposta. La seva burla, però, denotarà que han trobat la resposta per raons equivocades. 
    Efectivament, la filosofia és inútil, però perquè mai ha pretès voler ser útil. No ha volgut ser serva de ningú, ni tan sols d'ella mateixa. Aquesta pretensió resulta del tot incongruent amb l'època que ens ha tocat viure, on tot el coneixement està enfocat cap al rendiment, a l'optimització, a la finalitat. La filosofia no encaixa aquí, perquè tampoc ella vol encaixar. Seria trair-se a si mateixa. 
    Precisament, que la pregunta que tot allò que aspira a ser coneixement ha de respondre sigui "per a què serveix?" o "què en podem treure de profit?", il·lustra de manera fidedigna perquè les arts i les humanitats han quedat relegades a un segon pla davant el coneixement de caràcter científic. Fins i tot, la disciplina més abstracta d'aquest darrer, la ciència matemàtica, té la possibilitat de translació al marc de la utilitat pràctica. Tot lo abstracte de la matemàtica pot veure's traduït en lo més concret de la ciència, com és una enginyeria per exemple. La grandesa i el prestigi de les matemàtiques resideix, de fet, en la seva capacitat de ser una eina que permet el control, el domini, l'ordenació i la predicció de la natura, tot això en la forma de senzills axiomes. En un món on tot ha de ser quantificable i mesurable, la ciència matemàtica adquireix un caràcter preponderant sobre la resta del coneixement. 
    Arribats aquí, què passa amb la filosofia? No comparteix amb les matemàtiques el fet de ser una disciplina abstracta que sovint es trasllada al fet concret de la realitat espaciotemporal? Potser és cert en alguns casos, però en cap cas és aquesta la norma. És, en realitat, una norma que nosaltres li hem imposat, tant des de dins com des de fora de la disciplina. A la filosofia se l'ha forçada a ser pràctica quan ella no volia. 
    Al contrari del que pensà Russell en una coneguda entrevista, la filosofia no està condemnada a extingir-se per mor de l'aparició de la ciència. Ben pel contrari, la filosofia va pel camí d'extingir-se perquè l'hem obligada a fer-se científica. La filosofia no pot regir-se pas pels paràmetres cientifistes en què pretén encasellar-la l'acadèmia, perquè això vol dir matar-la, reduir-la a una mera sort d'autoajuda per a pseudointel·lectuals, o a un mer passatemps lingüístic, a un mer joc de malabarista amb les paraules i els conceptes. No podem emmarcar la filosofia en la dictadura del paper acadèmic, perquè és una disciplina, una activitat que requereix de temps, de pau, d'avorriment, de reflexió. En una època que té por a aturar-se, a deixar de banda per un moment la constant successió constant de novetats, la nostra és una disciplina que té els seus dies comptats. 
    La nostra és una disciplina inútil, perquè la filosofia no serveix per a res més que per a si mateixa. En un moment on el que prima és el per-a-què de les coses, no hi ha lloc per al pensar i la reflexió. De fet, ni tan sols podem parlar de la filosofia com a quelcom que crea coneixement. En qualsevol cas, podem parlar d'ella com que troba coneixement allà on no sabíem que n'hi havia, a través de la reflexió i l'especulació sobre el ja donat. Una espècie de reflexió de segon grau, però que en cap cas produeix ella mateixa del no-res. I aquesta és una tasca que requereix temps. Un temps que, seguint el camí que hem agafat, no trobarem. 
         Paradoxalment, topem aquí amb el que podria ser una finalitat per a la filosofia: la de mostrar la seva inutilitat i il·luminar el mite de l'eficiència i la cientificitat en què s'ha vist embullat el coneixement. En aquest sentit, podríem dir que la filosofia no té un per-a-què essencial, sinó contextual. En aquest cas, el de la crítica dels mites, prejudicis i pressupòsits en què es funda el nostre temps. Salvar al pensament de la presó en què ell mateix s'hi va ficar, en un determinat moment en què tal vegada li calia ficar-s'hi, però del que ara no pot sortir. Ensenyar als éssers humans a avorrir-se. A reivindicar la quietud i la reflexió, davant la fugacitat i la transitorietat del moment. En tenir clar que lo nostre és l'especulació, el trobar el fonament darrer d'allò que se'ns dona al davant dels ulls. En tenir clar que, probablement, ens equivocarem però que, del nostre equívoc, hi naixerà un pensament continuat per altres. En què, de la nostra errada, hi naixerà el debat i la comunitat. En què la nostra tasca no pot morir mai perquè, si mai ho fes, amb ella moriríem nosaltres. En què, pel camí que hem agafat, la nostra espècie, més d'hora que tard, finalment morirà.